El Tractat de Reforma de la Unió Europea

Paraules d’inauguració de la XVII Jornada Europea del Consell Català del Moviment Europeu, del passat dilluns 11 de febrer.

El Tractat de Lisboa representa la represa institucional per fer a la Unió Europea un ens més fort, i més eficaç. Europa guanya en representativitat, credibilitat i eficàcia.

És el Tractat número 18 de la Unió Europea. Un Tractat que modifica els anteriors però no els deroga, aquesta és la gran diferència amb la Constitució que pretenia ser un compendi de tots els anteriors, simplificant així el dret fonamental de la Unió. De totes maneres, és evident que encara que no tingui totes les característiques “constitucionals”, el nou tractat es pot considerar similar al de la fallida constitució.

Molt s’ha parlat i escrit del procés constituent. El seu resultat ens va situar en la realitat de les coses i no en les meritòries voluntats dels seus impulsors. Fer Europa com unitat política continua essent una tasca feixuga pels seus autors i poc entusiasmadora per al contingut de ciutadans que la integren, malgrat que molts, i els que som aquí entre ells, sabem que el futur polític, econòmic i de model social passa per construir realment una Unió Europea amb tots els ets i uts necessaris per afrontar el nostre futur com a col.lectivitat en un món en el què existeixen reptes que no es poden ignorar: Bé siguin econòmics, culturals, ambientals i de model de societat.

Vull destacar que el Parlament Europeu, en el nou tractat, adopta un paper més decisiu a través de l’important impuls donat al procediment de codecisió. També s’amplia el marge d’acció de la Unió en la lluita antiterrorista i en les polítiques energètiques. I es consoliden els valors democràtics que són pilars de la Unió, a través de la garantia de les llibertats recollides a la Carta de Drets Fonamentals.

Molts encara no coneixen les institucions europees ni saben quin paper juguen en el seu benestar. La baixa participació a les eleccions europees n’és una prova. Cal una major implicació i participació ciutadanes.

El nou tractat implica les comunitats com Catalunya en el control de la subsidiarietat a través dels seus parlaments, i també preveu que el Comitè de les Regions pugui recórrer als tribunals de justícia europeus.

L’Estat espanyol també hi guanya, amb el nou tractat. No només incrementa la seva presència al Parlament Europeu, sinó que, junt amb altres països com França o Itàlia, pot servir-se de l’impuls donat a les cooperacions reforçades per introduir en l’agenda europea temes tan sensibles al nostre país com la immigració o la lluita antiterrorista.

La Unió Europea pot ser un actor essencial a nivell internacional. Cal aprofitar les seves potencialitats. Amb el nou tractat, a més, la Unió es dota d’una personalitat jurídica única, que contribuirà a atorgar-li un major poder de negociació a nivell internacional.

En definitiva, el Tractat de Lisboa consolida valors que formen part del patrimoni europeu. També, com hem dit, tanca una crisi i farà de les europees institucions més eficaces. Europa, doncs, guanya en representativitat, credibilitat i eficàcia.

Per això és un encert que aquestes XVII Jornades del Consell Català del Moviment Europeu, que des de l’any 1990 se celebren aquesta casa, es dediquin a l’anàlisi del nou Tractat com a pas endavant per Europa. Els hi desitjo una Jornada ben profitosa.

Mitja Marató de Barcelona

Seré molt sincer. No pensava que pogués acabar-la. Però ho he fet. L’he feta. Tota. 21 kilòmetres, que som molts kilòmetres, eh! Això sí, gràcies a la Marta Oliveró, gran atleta i amiga de Convergència que en tot moment em va marcar el ritme i em va estirar fins a l’arribada, renunciant al temps de classificació que hauria obtingut com a bona atleta. Sense ella estic segur que jo no ho hagués aconseguit.

De fet, quan uns dies abans l’Oriol Pujol em va proposar de córrer, junt amb altres companys, que formen el club d’atletisme de CDC, de recent creació però amb molta marxa perquè ja se sap que Convergència és de llarg recorregut, vaig dir que sí, sense ésser massa conscient del repte al què m’hi enfrontava. A la vista del plànol del recorregut ja no vaig tenir cap dubte. Allò era molt dur de fer per a mi. Però ja m’hi havia compromès i era qüestió, si més no, d’intentar-ho.

Durant la cursa vaig poder comprovar com molts dels participants es coneixen entre ells i tenen vivències comunes travades a força de practicar aquest esport tan autèntic com és l’atletisme. També és d’agrair la gent que d’entre el públic observa el pas de la cursa t’esperona i et dóna ànims. Destacar també la bona organització, gràcies a la implicació de molta gent tant en seguretat, com en indicacions i avituallament.

Una satisfacció poder estar entre els 3149 que vam acabar la cursa, dels 3660 inscrits.

Un dibuix val més que mil paraules

Els diaris estan farcits de titulars, fotos, articles, cròniques i mils i mils de lletres que ens hi serveixen per informar-nos i crear-nos opinió de fets, persones, situacions actuals i futures. Ara bé, existeix també un espai dedicat a l’humor gràfic que amb art i intel.ligència ens suggereix amb un sol cop d’ull tota una situació política, social, i fins i tot ideològica, que pot esdevenir total i ser més aclaridora de la realitat que mils de paraules.

El passat dissabte 9 de febrer, vaig participar en els actes de lliurament del Premi Internacional d’humor gràfic Gat Perich que segueix el camí iniciat ara farà tretze anys en record i homenatge de l’humorista Jaume Perich. Enguany és la tercera vegada que es lliuren a Premià de Dalt, per la vinculació que va tenir el Jaume Perich amb aquest municipi. Abans s’havia fet a Llançà. De tal manera, que els assistents per accedir-hi ha canviat el tren pel vaixell. A les 11 del matí sortim amb golondrina del portal de la Pau del Port de Barcelona cap al Port del Masnou i després amb autocar fins a Premià de Dalt. Tot una singladura que permeté els que la férem trobar-nos amb vells coneguts i fer noves amistats, això sí, alguns una mica marejats.

Els premis aquest any han estat per la dibuixant iraniana resident a França Marjane Satrapi que va revolucionar el món del còmic l’any 2000 amb la publicació del primer volum de Persépolis. També es va retre homenatge a la figura de Máximo Sanjuan en reconeixement a la seva llarga trajectòria professional.

En definitiva, tot i ser la primera vegada que assistia al lliurament d’aquest premi, vaig poder comprovar que el bon ambient que existia i que m’havia repetit diverses vegades el meu amic Jaume Camps, no era cap exageració. I és que l’humor o és intel.ligent o no és humor.

Nous propòsits

Hi ha qui a l’inici de l’any es fa propòsits per portar-los a terme durant el mateix. Jo he fet. Un d’ells és mantenir actualitzat el meu bloc.

Prenc com a fil conductor dels comentaris que us en faré algunes de les entrevistes que he tingut aquesta darrera setmana exercint les funcions de President del Parlament, doncs el seu titular, Ernest Benach, juntament amb altres membres de la Mesa del Parlament, estaven de visita oficial a Israel.

El Kazahstan, antiga república soviètica que va assolir la independència als anys noranta és un país que fàcilment crida l’atenció. És d’aquelles zones del planeta que hom té la sensació que al llarg dels segles si hi han anat acumulant grups provinents d’arreu. Com em deia l’ambaixadora Madina Dzaharbusynova és un veritable laboratori ètnic. Més de 140 ètnies conviuen en aquest país de poc més de catorze milions de persones i una extensió de 2.717.300 km2, és a dir, unes cinc vegades la península ibèrica. El grup més nombrós és el dels kazajos (el 53’4% de la població), seguit pels russos, bielorussos i ucrainians, essent també significativa la presència de polacs (de la Polònia de veritat), d’alemanys, de coreans i d’altres.

El seu idioma oficial és el kazajo i també utilitzen el rus com a llengua de comunicació interètnica, i ambdós s’ensenyen a les escoles del país.

Precisament, els nens nascuts al Kazahstan i adoptats per catalans i catalanes era el motiu pel qual l’ambaixadora Dzaharbusynova i la vicepresidenta del Comitè de Protecció dels Drets de la Infància del Ministeri d’Educació, Sra. Raisa Sher, visitaven Catalunya amb l’objectiu de fer una supervisió de les adopcions realitzades i confirmar l’aplicació de les legislacions en matèria d’adopcions d’ambdós països.

El creixement econòmic que en aquests moments té el Kazahstan, ric en petroli i gas natural, i la seva posició geoestratègica entre Rússia i la Xina em fan preveure que les adopcions de nens del Kazahstan no trigaran gaire a desaparèixer i això voldrà dir que aquest país haurà progressat suficientment per fer-se càrrec dels seus.

Europa

L’eurodiputat president del Partit Socialista Europeu i exprimer ministre danès Poul Nyrup Rasmussen va visitar la Cambra Catalana. En el decurs de l’audiència que vàrem tenir vaig traslladar a Rasmussen la petició que els parlaments d’àmbit regional europeu siguin tinguts en compte en la formació de voluntats i polítiques de les institucions europees, especialment el cas del Parlament Europeu. També li vaig demanar el seu suport a la presència del català en les institucions europees i la seva predisposició a fer possible que la cambra europea tramiti les iniciatives que hi pugui presentar el Parlament de Catalunya.

Trobada amb Cláudio Lembo

Amb Cláudio Lembo, exgovernador de l’Estat de Sâo Paulo vam tenir una amable conversa vers els lideratges econòmics que tant Catalunya com l’Estat de Sâo Paulo juguen respecte Espanya i el Brasil, respectivament. La seva consistent formació jurídica com advocat i professor de Dret Constitucional va permetre també analitzar processos de representació política i els sistemes electorals més ajustats a garantir-la.

La Salut en el Mil·leni: una signatura pendent

Finalment, Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya, van lliurar-me com a representació del Parlament, les signatures de la campanya de sensibilització “La Salut en el Mil.leni: una signatura pendent”, amb la voluntat d’impulsar el compliment dels acords subscrits en la cimera del Mil.leni perquè no quedin només en bones intencions. A tall de recordatori:

• Cada any moren més d’11 milions de nens i nenes menors de 5 anys per malalties que es podrien prevenir. Més de la meitat estan relacionades amb casos de malnutrició.
• Cada any moren mig milió de dones per complicacions relacionades amb l’embaràs i el part.
• L’any 2005 es van infectar 5 milions de persones pel VIH/SIDA i 3 milions van morir a causa d’aquesta malaltia.
• 2.000 milions de persones continuen sense tenir accés als medicaments essencials.

Perquè els vuit Objectius de Desenvolupament del Mil.leni establerts en el marc de la Cimera del Mil.leni l’any 2000 puguin assolir-se cal un esforç molt gran per part de tots i fonamentalment dels països desenvolupats, i tot i així serà difícil assolir-los. D’entrada, l’objectiu de destinar el 0’7% de PIB a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament no pot aturar-se fins que sigui una realitat.

I en tot cas, estic totalment d’acord amb el que diu el Manifest quan demana que el Govern pressioni l’Organització Mundial del Comerç perquè afronti els compromisos presos a Doha (Qatar), de manera que les mesures comercials internacionals s’encaminin a afrontar els problemes de salut pública, es promogui el desenvolupament de nous medicaments i es garanteixi l’accés als medicaments essencials.