Un viatge pel Quebec II
Ja vam dir en un altre post que el Quebec és un d’aquells països pel que els catalans ens sentim especialment atrets i amb el que ens agrada comparar-nos. Doncs bé, un cop coneixem els resultats electorals també ens sorgeixen certes semblances.
Els “independentistes” del Partit Quebequès (PQ), liderats per André Boisclair, i els “federalistes” o “unionistes” del Partit Liberal Quebequés (PLQ) han perdut una gran quantitat de vots en favor del partit “conservador nacionalista” Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Utilitzo cometes perquè les definicions dels partits són extretes d’agències de comunicació, no sóc jo qui les posa. Així doncs, els “nacionalistes” de Mario Dumont han passat de 5 a 41 diputats, superant el PQ i convertint-se en el segon partit de l’Assemblea Nacional. Després de les eleccions el líder independentista ha acabat reconeixent que la independència és impossible a curt termini. Per la seva banda Dumont es declara nacionalista (de fet van demanar el SI al referèndum celebrat al 1995) però ha mantingut durant tota la campanya que no era el moment de plantejar un nou referèndum.
Per què? La pèrdua del referèndum de 1995, per només 30.000 vots, va provocar una ferida a la societat molt gran que hores d’ara encara no ha acabat de cicatritzar. De fet, la gent rebutja en gran part la celebració d’un nou referèndum. Hi ha un cert cansament i es busca una tercera via. Dumont ha proposar la creació d’una constitució quebequesa, és a dir, una mena d’Estatut per al Quebec i deixar el referèndum per a més endavant, quan la societat civil ho demandi. Mentrestant, es busca l'estabilitat, millorar el nivell de vida i fer allò que alguns opinadors aquí han anomenat com fer pedagogia. És evident que s'ha encetat una nova etapa al Quebec.
Els “independentistes” del Partit Quebequès (PQ), liderats per André Boisclair, i els “federalistes” o “unionistes” del Partit Liberal Quebequés (PLQ) han perdut una gran quantitat de vots en favor del partit “conservador nacionalista” Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Utilitzo cometes perquè les definicions dels partits són extretes d’agències de comunicació, no sóc jo qui les posa. Així doncs, els “nacionalistes” de Mario Dumont han passat de 5 a 41 diputats, superant el PQ i convertint-se en el segon partit de l’Assemblea Nacional. Després de les eleccions el líder independentista ha acabat reconeixent que la independència és impossible a curt termini. Per la seva banda Dumont es declara nacionalista (de fet van demanar el SI al referèndum celebrat al 1995) però ha mantingut durant tota la campanya que no era el moment de plantejar un nou referèndum.
Per què? La pèrdua del referèndum de 1995, per només 30.000 vots, va provocar una ferida a la societat molt gran que hores d’ara encara no ha acabat de cicatritzar. De fet, la gent rebutja en gran part la celebració d’un nou referèndum. Hi ha un cert cansament i es busca una tercera via. Dumont ha proposar la creació d’una constitució quebequesa, és a dir, una mena d’Estatut per al Quebec i deixar el referèndum per a més endavant, quan la societat civil ho demandi. Mentrestant, es busca l'estabilitat, millorar el nivell de vida i fer allò que alguns opinadors aquí han anomenat com fer pedagogia. És evident que s'ha encetat una nova etapa al Quebec.
