El futur d’Europa
El proper 25 de març es compleixen cinquanta anys del Tractat de Roma val la pena analitzar on som, on es troba aquesta idea d’Europa que va començar fa mig segle i quines possibilitats de futur té. Ara mateix l’europeisme viu una etapa de recessió, ens trobem en un moment on hi ha una política europea –vull dir conjunta- de baixa intensitat provocada segurament pels problemes interns dels seus països membre. La Constitució Europea és un bon exemple. El NO a aquesta Constitució va ser bàsicament un vot de càstig als problemes interns de cada país. És el cas de França per exemple on un 54’87% va votar en contra o Holanda que va donar un NO encara més rotund (61’6%).Fruit d’aquestes negatives la resta d’Estats van decidir ajornar els seus referèndums per mantenir l’estabilitat dels seus governs. Des d’aleshores, els governs davant la por al desgast que suposava tirar endavant el projecte europeu van decidir ralentitzar el procés de reforçament institucional de la Unió Europea i centrar-se en solucionar els problemes interns i en mantenir una actitud ‘d’egoisme’ nacional front les institucions europees. Des d’aleshores la idea d’Europa va en declivi ja que els seus principals impulsors l’han abandonat per evitar problemes interns i ningú ha agafat el relleu com a motor.
Però perquè ningú tira endavant? La resposta no és res mes que el fet que Europa no té pla B. Un cop comprovat que el pla A no ha sortit com desitjàvem ens trobem davant la realitat que no hi ha una alternativa. El Tractat de Roma va establir tota una sèrie de principis teòrics que tots vam acollir amb entusiasme però la pràctica ens ha descobert les mancances del sistema i cal fer unes revisions. L’UE és una realitat econòmica, segur, però no podem dir el mateix en el terreny de la política, només cal donar una ullada a com la influència de les decisions del Parlament Europeu sobre els estats membres per comprovar que cal aconseguir un sistema més operatiu en l’acció col·lectiva que requereixi menys unanimitat per prendre determinades decisions. Cal enfortir la qualitat democràtica del Parlament, enfortir el seu paper davant de la Comissió Europea i sobretot davant el Consell de la Unió Europea. Sinó ens establim en una inoperancia ja que és molt difícil assolir el bé col·lectiu acontentant tothom. Un exemple: Espanya ha tret un gran benefici dels fons de cohesió però amb l’entrada de nous membres aquestes ajudes han de ser menors. En tota negociació hi ha unes avantatges però uns inconvenients, uns beneficis però també algunes cessions pel bé comú. I això, ara mateix no s’està duent a terme.
Els Estats han estat una peça fonamental per tirar endavant aquest procés ajudant a superar els conflictes del passat però el futur no és d’ells. El futur no és mantenir la seva idiosincràsia i refugiar-se en l’egoisme estatal. En una Europa comú els Estats deixen de ser actors principals, el seus paper es desfigura, ja que han de cedir protagonisme enfront de les institucions escollides per governar els membres de la Unió Europea. El futur d’Europa s’haurà de construir sobre les realitats nacionals. El futur és dels pobles i aquesta és la gran assignatura pendent. Europa ha de reconèixer la diversitat cultural que posseeix i potenciar-la com a virtut que és, un fet que no s’acaba de reflectir en les seves institucions. No fa gaire El Govern espanyol va descartar demanar de nou –ja ho va fer l’any passat i el Parlament Europeu ho va rebutjar- que els nostres parlamentaris puguin utilitzar les llengües cooficials d’Espanya als plens de l’Eurocambra (el gaèlic en canvi si que es pot usar i ho parlen molts menys milions de persones que el català per exemple) . Són aquestes petites coses mostres de resistència a uns canvis inevitables que tindran lloc en futur fruït de processos inevitables com el fenomen de la immigració o la globalització. El futur d’Europa, la nova Europa serà la de tothom, la dels ciutadans, la dels pobles i l’antiga Europa, la dels exclusius acords entre estats no tindrà més remei que acceptar-ho.
