Un viatge pel Quebec

André Boisclair, cap del Partit Quebequès, en la reunió que vam mantenir el passat dia 8 de febrer

La setmana passada es van convocar eleccions anticipades al Quebec per al 26 de març. L’anunci no m’ha sorprès, ens ho van comentar totes les forces polítiques quebequeses en un contacte que hem tingut aquest mateix mes de febrer.

Són eleccions de resultats incerts. Actualment governa el Partit Liberal (PLQ) del primer ministre Jean Charest, i és el cap del Partit Quebequès (PQ) André Boisclair, el seu principal opositor amb voluntat de guanyar les eleccions. També hi ha un tercer partit minoritari, el d’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), de recent aparició en el mapa polític del Quebec.

Fa uns mesos semblava que el Partit Quebequès ho tenia molt bé producte del gran resultat que havia obtingut en les eleccions generals canadenques, tenint present que els seus diputats són fonamentals per mantenir el govern federal d’Otawa dominat pel Partit Conservador, però les darreres enquestes apunten cap una recuperació del Partit Liberal i per tant tot indica un resultat incert.

Com a fons del tema tenim la viabilitat o no d’un tercer referèndum per la independència del Quebec. El primer es va fer el 1980 i el segon el 1995 en el què el SI va perdre per un 1% (49,42% davant d’un 50,58%). La qüestió ara resta pendent en funció de qui guanyi les eleccions. Si ho fa el partit Liberal del Quebec la seva tesi és aprofundir l’autogovern dins dels sistema federal canadenc. De guanyar el Partit Quebequès voldria convocar un altre referèndum i donar sentit al recent acord pres pel Congrés Federal a Otawa que reconeixia el Quebec com a nació.

Vull recordar el dictamen del Tribunal Superior del Canadà del 20 d’agost del 1988 sobre la secessió del Quebec, dictamen instat pel propi govern federal per saber si la constitució canadenca permetria la secessió unilateral de Quebec. La conclusió va ser que en primer lloc s’havia de fer una pregunta clara i rebre un suport popular suficient, i en aquest supòsit iniciar un procés de secessió del Quebec que, segons s’afirma, hauria de respectar els principis del dret constitucional canadenc, però a la vegada “la resta del Canadà” hauria de respectar també el principi democràtic i, per tant, la legitimitat del projecte soberanista, imposant-se així l’obligació de negociar amb el Quebec.

Sempre és bo, constatar que en algun lloc els termes es clarifiquen. Caldria per la ciència política més propera tenir present el concepte de principi democràtic com a garantia de veritable democràcia, entre dues majories legítimes, exigint la coalició de drets i obligacions per la via de l’acord.

Ara recordo el que diu l’article 2.4 del nostre Estatut: “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.” És a dir, es reconeix com a soberania originària el poble de Catalunya. Però bé, parlàvem del Quebec i el 26 de març hi hauran eleccions.

Alumnes de Mataró visiten el Parlament

Catalunya, terra d'exilis

L’ambaixador d’Israel, Víctor Harel, durant la seva visita al Parlament

El passat 23 de gener el Parlament de Catalunya va celebrar un acte commemoratiu amb motiu del Dia Internacional de la Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust. És bo recordar aquests fets, sobretot ara, en un moment on hi ha interessos que pretenen desdibuixar la realitat arribant fins i tot a negar l’existència de l’Holocaust. No hem d’oblidar que hi va haver catalans exiliats i que molts d’ells van acabar en camps de concentració nazi, i molts hi perderen la vida. Per tots ells no hem d’oblidar aquells fets, perquè les generacions futures sempre tinguin present el que no ha de tornar a succeir, perquè ells ens han ajudat a no oblidar el passat, a empeltar amb la nostra història tants anys amagada, a retrobar la saba que continua alimentant el nostre present. L’any 2002 el Parlament de Catalunya va retre Homenatge als catalans exiliats en un ple que com a portaveu del G.p. de Convergència i Unió vaig intervenir. Penjo uns fragments d’aquell discurs perquè hores d’ara crec que encara manté tota la seva vigència:

“Catalunya ha estat terra d’exilis. Avui retem un homenatge
concret al que segurament ha estat el més nombrós
de la nostra història, però no per això hem d’oblidar
un fet que ens ha afectat durant dos segles i mig.
Ens cal recordar que, des de l’any 1714 fins a l’acabament
de la dictadura franquista, periòdicament, cada
generació es veia afectada per repressions que, en formes
diferents, obligaren que compatriotes nostres haguessin
de marxar a l’exili i refugiar-se en països de la
resta d’Europa i, molt sovint, d’Amèrica.
Aquesta tràgica periodicitat de les repressions fou deguda
a la creació, a principis del segle XVIII, d’un model
d’Estat fonamentat en el centralisme uniformisme
que perseguia tota defensa de la diversitat congènita de
la Península Ibèrica, expressada en l’existència de llengües
i cultures diferents i en la reivindicació del dret a
l’autogovern per a tots els pobles.
Aquesta asfixiant estructura estatal va motivar el primer
gran exili, a la postguerra del 1714, i continuà produintne
al llarg dels segles XIX i XX.
En aquesta llarga trajectòria, dos segles i mig, figura
amb relleu especial, per les seves dimensions, l’exili
que s’inicià a les acaballes de la guerra del 36, la guerra
espanyola del 36-39”.

.........

“Senyores diputades i senyors diputats, ara que parlem
de testimoniatges, permetin-me fer una cosa que durant
els meus anys com a diputat no havia fet mai, que és fer
una referència personal, i la vull fer en el record del
meu pare, dels meus avis, de les germanes del meu
pare, que avui estan aquí presents. Tots ells van formar
part d’aquest èxode i van patir exili. La família Camp
sortí a l’exili des del més estricte anonimat.
Vull, també, tenir un record especial per al meu oncle,
Ventura Aixàs, internat cinc anys a Mauthausen i que
forma part de la llarga llista feta per la Montserrat Roig
en el seu llibre sobre els deportats catalans als camps de
concentració nazis. I ho faré mitjançant les paraules que
en el dia del seu enterrament, ara fa tot just quatre anys,
va pronunciar el senyor Charles Jannin, vicepresident
de l’Associació Departamental del Roine, de la Federació
Nacional de Deportats i Represariats Polítics de
França. Deia:«L’horror arriba: els cent vuitanta-sis esglaons.
Tots els antics deportats en parlen, de l’escala de
la mort, que calia pujar amb una pesada roca sense aturar-
se, ja que fer-ho significava ésser mort. Un dia,
Bonaventura no podia més i estava disposat a tirar-se
des de dalt d’aquella terrible escala. Un company el va
animar i va parlar d’ell a un altre company del col·lectiu
espanyol, i el van ajudar a ésser traslladat a un treball
interior. És un exemple, és un exemple anònim de com
la solidaritat podia salvar un company; però, quants van
morir exterminats?» I acabava aquí.
Al meu oncle, quan jo li demanava que em parlés de
Mauthausen, se li humitejaven els ulls i no en volia
parlar. Era el silenci dels vençuts. Però la seva lluita per
la llibertat i el seu sacrifici personal, com el de molts
altres, com el de tota la gent de l’exili, ens han ajudat
a ser avui aquí com a poble.
Perquè aquell exili mai no oblidarà les arrels i els deures,
aquells exiliats mai van oblidar les arrels i els deures
que seguien mantenint amb Catalunya, i crearen,
certament, i rellançaren casals en tots els països on es
refugiaven, i reprenien les seves vides; fundant editorials,
publicant en revistes, contribuïen amb totes les
seves activitats tant com podien al manteniment de la
catalanitat i a la vitalitat per recuperar les llibertats nacionals.
Ajudant, des de l’exterior, als de l’interior, perquè
el país pogués continuar”.

............

Onada populista

Divendres, com a vicepresident del Parlament, vaig assistir a la recepció en audiència de la ministra d’Exteriors d’Equador. Un retrobament ja que la vaig conèixer a Quito en la pressa de possessió del nou president Rafael Correa. Els equatorians són actualment la segona comunitat d’immigrants residents a Catalunya, fet que hem de tenir present per intentar conèixer d’aprop la realitat d’aquest país. Des de la distància costa d’entendre les coses i per això val la pena dir que a l’Equador existeix una confrontació entre la presidència i el legislatiu. Aquesta setmana passada un miler de persones va intentar ocupar el Congrés dels diputats per forçar un nou procés constituent mitjançant un referèndum que es preveu celebrar el 18 de març. Sembla que els partits polítics d’aquest país han quedat desfasats i Correa gaudeix d’una majoria molt amplia de la ciutadania que el recolza. Això sí, aquest fet no pot servir d’excusa per saltar-se la legitimitat.

Les d’Equador han estat les tretzenes eleccions que han tingut lloc a països d’Amèrica Llatina en un espai de temps de poc més d’un any. El resultat és de tots conegut i no són pocs els articles i reportatges que circulen els darrers dies pels mitjans de comunicació parlant de canvi d’esquerres, onada vermella, tsunami socialista... o qualsevol altre denominació mediàtica. No sóc gaire partidari d’utilitzar l’escala cromàtica o l’eix esquerra-dreta perquè les coses normalment mai són blanques o negres, vermelles o taronges, sinó que a l’entremig hi ha moltes tonalitats. Fer un anàlisi unitari dels tretze mandataris escollits el darrer any no és gens útil ni objectiu ja que cadascun d’ells té unes característiques diferents als altres més enllà de les etiquetes que es posin.

El que ha succeït ha Amèrica Llatina no és només un canvi ideològic si bé és veritat que tots ells es defineixen com a partits d’esquerres. Molts dels partits que en aquests moments ocupen presidències de llatinoamèrica tenen en comú una cosa: el populisme. És un factor més a tenir en compte, que han utilitzat per arribar al poder i que, un cop en ell, utilitzen com a mesura de pressió per aconseguir tot allò que es proposen, tal i com està fent Correa cridant a la mobilització als seus partidaris.

La població d’aquests països viu, des de fa temps, ofegada per la pobresa (uns cent milions de persones subsisteixen amb menys d’un dolar al dia), la violència als carrers, la corrupció policial, el descrèdit de la classe política... D’un temps ençà han aparegut corrents que destinen el seu missatge única i exclusivament a aquest tipus d’electorat oferint un raig d’esperança per a moltes persones que finalment el que han votat és el trencament amb tot l’anterior. En primer lloc, com un element que provoqui un millor repartiment de la riquesa i, en segon, i en algun cas, com a una manera de superar la marginació històrica dels indígenes dels centres de decisió.

Com s’acostuma a dir, els extrems es toquen i es corre el gran perill que aquests presidents ‘populistes’, que s’autosituen a l’esquerra, acabin produint règims on les llibertats s’anul·lin o bé quedin molt disminuïdes. Només un exemple. Mirem a Veneçuela que acaba d’aprovar una llei que habilita al president Chávez a tenir poders il·limitats durant un lapse de 18 mesos, temps en el que estarà capacitat per a dictar decrets amb rang de llei anul·lant totalment el Parlament electe fa ben poc. Potser la democràcia que hi havia fins ara era imperfecte però això altre és democràcia? El president d’un país que vol viure en democràcia no pot fer de dictador, això ja seria una altra cosa.