Catalunya, terra d'exilis

L’ambaixador d’Israel, Víctor Harel, durant la seva visita al Parlament

El passat 23 de gener el Parlament de Catalunya va celebrar un acte commemoratiu amb motiu del Dia Internacional de la Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust. És bo recordar aquests fets, sobretot ara, en un moment on hi ha interessos que pretenen desdibuixar la realitat arribant fins i tot a negar l’existència de l’Holocaust. No hem d’oblidar que hi va haver catalans exiliats i que molts d’ells van acabar en camps de concentració nazi, i molts hi perderen la vida. Per tots ells no hem d’oblidar aquells fets, perquè les generacions futures sempre tinguin present el que no ha de tornar a succeir, perquè ells ens han ajudat a no oblidar el passat, a empeltar amb la nostra història tants anys amagada, a retrobar la saba que continua alimentant el nostre present. L’any 2002 el Parlament de Catalunya va retre Homenatge als catalans exiliats en un ple que com a portaveu del G.p. de Convergència i Unió vaig intervenir. Penjo uns fragments d’aquell discurs perquè hores d’ara crec que encara manté tota la seva vigència:

“Catalunya ha estat terra d’exilis. Avui retem un homenatge
concret al que segurament ha estat el més nombrós
de la nostra història, però no per això hem d’oblidar
un fet que ens ha afectat durant dos segles i mig.
Ens cal recordar que, des de l’any 1714 fins a l’acabament
de la dictadura franquista, periòdicament, cada
generació es veia afectada per repressions que, en formes
diferents, obligaren que compatriotes nostres haguessin
de marxar a l’exili i refugiar-se en països de la
resta d’Europa i, molt sovint, d’Amèrica.
Aquesta tràgica periodicitat de les repressions fou deguda
a la creació, a principis del segle XVIII, d’un model
d’Estat fonamentat en el centralisme uniformisme
que perseguia tota defensa de la diversitat congènita de
la Península Ibèrica, expressada en l’existència de llengües
i cultures diferents i en la reivindicació del dret a
l’autogovern per a tots els pobles.
Aquesta asfixiant estructura estatal va motivar el primer
gran exili, a la postguerra del 1714, i continuà produintne
al llarg dels segles XIX i XX.
En aquesta llarga trajectòria, dos segles i mig, figura
amb relleu especial, per les seves dimensions, l’exili
que s’inicià a les acaballes de la guerra del 36, la guerra
espanyola del 36-39”.

.........

“Senyores diputades i senyors diputats, ara que parlem
de testimoniatges, permetin-me fer una cosa que durant
els meus anys com a diputat no havia fet mai, que és fer
una referència personal, i la vull fer en el record del
meu pare, dels meus avis, de les germanes del meu
pare, que avui estan aquí presents. Tots ells van formar
part d’aquest èxode i van patir exili. La família Camp
sortí a l’exili des del més estricte anonimat.
Vull, també, tenir un record especial per al meu oncle,
Ventura Aixàs, internat cinc anys a Mauthausen i que
forma part de la llarga llista feta per la Montserrat Roig
en el seu llibre sobre els deportats catalans als camps de
concentració nazis. I ho faré mitjançant les paraules que
en el dia del seu enterrament, ara fa tot just quatre anys,
va pronunciar el senyor Charles Jannin, vicepresident
de l’Associació Departamental del Roine, de la Federació
Nacional de Deportats i Represariats Polítics de
França. Deia:«L’horror arriba: els cent vuitanta-sis esglaons.
Tots els antics deportats en parlen, de l’escala de
la mort, que calia pujar amb una pesada roca sense aturar-
se, ja que fer-ho significava ésser mort. Un dia,
Bonaventura no podia més i estava disposat a tirar-se
des de dalt d’aquella terrible escala. Un company el va
animar i va parlar d’ell a un altre company del col·lectiu
espanyol, i el van ajudar a ésser traslladat a un treball
interior. És un exemple, és un exemple anònim de com
la solidaritat podia salvar un company; però, quants van
morir exterminats?» I acabava aquí.
Al meu oncle, quan jo li demanava que em parlés de
Mauthausen, se li humitejaven els ulls i no en volia
parlar. Era el silenci dels vençuts. Però la seva lluita per
la llibertat i el seu sacrifici personal, com el de molts
altres, com el de tota la gent de l’exili, ens han ajudat
a ser avui aquí com a poble.
Perquè aquell exili mai no oblidarà les arrels i els deures,
aquells exiliats mai van oblidar les arrels i els deures
que seguien mantenint amb Catalunya, i crearen,
certament, i rellançaren casals en tots els països on es
refugiaven, i reprenien les seves vides; fundant editorials,
publicant en revistes, contribuïen amb totes les
seves activitats tant com podien al manteniment de la
catalanitat i a la vitalitat per recuperar les llibertats nacionals.
Ajudant, des de l’exterior, als de l’interior, perquè
el país pogués continuar”.

............